Incluso en Lleida habían llegado tales noticias, no había hombre que pudiera contener su asombro al ser conocedor de las nuevas que venían des de Zaragoza.
Roger estaba, como de costumbre, en la taberna. Entró un conocido suyo, que ni tan siquiera lo saludó, se sentó al lado del Cura y le contó lo sucedido en las cortes, lugar en donde un guardia por no más de cinco escudos explicaba con pelos y señales lo que sucedía en esa grande y lujosa sala.
Roger, Roger -dijo el hombre-, saps que ha passat a les corts?
Doncs no, que ha passat?
El Senescal ha convocat a les corts, a més a més de tots els nobles, governadors i alts càrrecs eclesiàstics, a en Chapucero, com a representant de l’ordre la ploma i l’espassa.
Roger se quedó boca abierto, totalmente sorprendido,
Però que dius home? Com vols que aquell pagès brut i pobre, sense terres ni possessions, més que un taller petit i ronyós, vagi a les il•lustres corts, i que a més a més, hi sigui present, convocat i tingui veu?
Doncs sí, ho sé de bona font, tota la corona en va plena, ningú ho entén ni s’ho explica, es veu que només per jurar lleieltat al rei ja tens el dret de poder anar a les corts!
De debò? -El de gràcia echó un vistazo en la taberna, no había nadie, hacía una hora que en la taberna solamente había el cura de Lleida– Doncs quina merda de corts, ja de pas podrien muntar una casa de barrets i guanyar algunes peles entre debat i debat… a on anirem a parar? Això és intolerable, aquestes corts eixides són un insult, que serà el pròxim? -Dijo el mal educado del cura, sin embargo, su mala educación era fruto, en parte, de la poca educación que recibió por parte de su ocupado padre, y de la inexistente que recibió de su madre, la duquesa Doña Sorkunde Valls, que nunca le pudo dar el cariño y abrazos que el joven de Gràcia tanto necesitó en su juventud-
Tens raó, -le dijo al cura-, però nosaltres ara per ara poca cosa podem fer, només esperar a que el nou monarca, el fill d’en Jehan, porti estabilitat al principat, ja que sembla que l’Idrasil està orbat de conducció de la Corona, tot el que fa i diu a hores d’ara és en va. A veure que n’és d’aquest fill bastard, segurament serà un verdejat més del poble, un ningú, poc odiat a terres catalanes i emparat a França junt amb la seva mare. De ben segur que els dos es faran companyia un amb l’altre, són pastats!
Aquesta gent forneixen fàstic, no són capaços de transmetre altre sensació que la de rebuig, són una colla de perellosos que han portat com a bandera l’engany i la opressió.
Se marchó el mozo que entró para explicarle lo sucedido al alcalde de Lleida, para ir a todos los otros sitios de Lleida, en busca de gente para relatar, una vez más, los acontecimientos que estaban en boca de todo aragonés.
Una vez solo, el sacerdote susurró unas palabras, oró en voz baja, rodeado de cervezas y de varias bebidas alcohólicas que le daban esa soltura que tanto le costaba de conseguir cuando estaba sereno.
Nostre Senyor misericordiós, et demano que portis el nostre poble cap el bé i el progrés, que no ensopeguem cada vegada amb les mateixes pedres, ni amb els obstacles que ens posen cada dia per davant els indesitjables i odiosos, Senyor, escolta la meva pregaria, vos és l’únic que podeu acabar amb els impostors i convertir les persones ufanes i brutes amb persones honestes i de bon viure, Beneït sigui, Misericordiós.
Amén.
Y siguió con sus labores, rodeando con su dedo índice el contorno del vaso, en el cual estaba sumergido entre sus pensamientos.
diumenge, 25 de maig del 2008
dissabte, 17 de maig del 2008
La Seu Vella, Catedral de Lleida
Molts dies feia que en Roger s’havia fet càrrec de la gran i gloriosa catedral de Lleida, molt de temps havia passat des d'aquell dia que va arribar a aquella bonica i alegre ciutat, des d’ençà havia plogut, nevat, tronat i llampegat, havia passat força temps, i diumenge rere diumenge, cada mati en Roger reunia a tots els feligresos de Lleida i celebraven tots junts, com Aristòtil els havia ensenyat, la missa dominical.
El capellà de Lleida havia de fer les misses en llengua castellana, car una quantitat considerable de gent no entenia la llengua catalana, tot i que fos la llengua pròpia d’aquelles fèrtils i glorioses terres.
En aquest arxiu Arxiu Religios doncs, estan guardades totes les misses, que en Roger s’encarregava de fer transcriure al paper i guardar-ho, protegit de la llum i la humitat per que no es poguessin malmetre.
El capellà de Lleida havia de fer les misses en llengua castellana, car una quantitat considerable de gent no entenia la llengua catalana, tot i que fos la llengua pròpia d’aquelles fèrtils i glorioses terres.
En aquest arxiu Arxiu Religios doncs, estan guardades totes les misses, que en Roger s’encarregava de fer transcriure al paper i guardar-ho, protegit de la llum i la humitat per que no es poguessin malmetre.
La bastardia d’en Roger
En Roger va ser adoptat a Monsó, o al menys això és el que se li va fer creure a ell quan només era un infant, per en Guifré el Pelós, car segons ell sempre havia volgut tenir fills i sentia una passió i una estimació enorme cap els més xics, a més a més, en Roger era més que un simple nen orfe desemparat i solitari.
El va educar, li va ensenyar els fonaments basics de la vida, les ensenyances aristotèliques per que tinguis una bona formació religiosa o fos una persona culta, li va fer de pare de manera gratuïta, sense raó aparent, sense tenir per que fer-ho, però ho va fer i ho va fer molt bé.
Era una persona ocupada, en Pelós, però del temps que disposava, no se’n guardava ni una gota per a ell, sinó que el dedicava tot per el petit de Gràcia.
Quan ja tenia una edat més avançada, 7 anys, en Guifré va deixar sol a en Roger a Monsó, car tenia moltes obligacions que atendre, i aquestes eren a Casp.
A partir d’aquell moment, doncs, en Roger es va començar a formar com a persona, influenciat, és clar, per les ensenyances d’en Guifré i conduit per els seus consells i per les seves explicacions.
Roger va fer i desfer la seva vida, amb els seus problemes i mal de caps, fins que al cap de molt de temps de no saber res d’en Guifré, només que estava en un monestir recuperant forces i lluitant per convertir la malaltia que havia pres el seu cos i envaït la seva anima, va rebre una carta seva, on explicava que ell era el seu verdader pare i que havia de parlar amb en Roger, car temia la mort, la veia molt a prop i no volia morir sense haver-li explicat tota la veritat al seu fill.
En la missiva, en Guifré demanava la compareixença del de Gràcia i, també, de la duquessa de Segorbe, la Dama Sorkunde Valls.
Deixant de banda les especulacions i hipòtesis que podia fer en Roger, va fer venir la duquessa a Tarragona, lloc on hi havia el seu pare , per fer complir la seva voluntat, i així, també, poder treure l’entrellat de tot plegat, que tan neguitós feia sentir a en Roger.
Així doncs, la Dama Sorkunde estava de camí cap a Tarragona, ídem en Roger que preparava l’equipatge i el carruatge per partir de Lleida.
El va educar, li va ensenyar els fonaments basics de la vida, les ensenyances aristotèliques per que tinguis una bona formació religiosa o fos una persona culta, li va fer de pare de manera gratuïta, sense raó aparent, sense tenir per que fer-ho, però ho va fer i ho va fer molt bé.
Era una persona ocupada, en Pelós, però del temps que disposava, no se’n guardava ni una gota per a ell, sinó que el dedicava tot per el petit de Gràcia.
Quan ja tenia una edat més avançada, 7 anys, en Guifré va deixar sol a en Roger a Monsó, car tenia moltes obligacions que atendre, i aquestes eren a Casp.
A partir d’aquell moment, doncs, en Roger es va començar a formar com a persona, influenciat, és clar, per les ensenyances d’en Guifré i conduit per els seus consells i per les seves explicacions.
Roger va fer i desfer la seva vida, amb els seus problemes i mal de caps, fins que al cap de molt de temps de no saber res d’en Guifré, només que estava en un monestir recuperant forces i lluitant per convertir la malaltia que havia pres el seu cos i envaït la seva anima, va rebre una carta seva, on explicava que ell era el seu verdader pare i que havia de parlar amb en Roger, car temia la mort, la veia molt a prop i no volia morir sense haver-li explicat tota la veritat al seu fill.
En la missiva, en Guifré demanava la compareixença del de Gràcia i, també, de la duquessa de Segorbe, la Dama Sorkunde Valls.
Deixant de banda les especulacions i hipòtesis que podia fer en Roger, va fer venir la duquessa a Tarragona, lloc on hi havia el seu pare , per fer complir la seva voluntat, i així, també, poder treure l’entrellat de tot plegat, que tan neguitós feia sentir a en Roger.
Així doncs, la Dama Sorkunde estava de camí cap a Tarragona, ídem en Roger que preparava l’equipatge i el carruatge per partir de Lleida.
divendres, 16 de maig del 2008
Lleida i alcalde, alcalde i Lleida
Apunt d’acabar la legislatura i de començar-ne una altre
D’aquí 9 dies se celebren, com cada 30 deis, les eleccions per escollir el nou alcalde de la meva vila, de Lleida.
Després d’una legislatura toca fer un balanç de tot el que s’ha fet, un balanç que expliqui quina política he portat a terme durant aquest mes de legislatura.
Per començar, en plenes eleccions varen assaltar l’ajuntament de Lleida, van prendre destrals, diners, menjar, materials i diverses mercaderies que, juntament, tenien un gran valor econòmic. I per si això fos poc, els maleïts assaltadors varen fer cobrar impostos, impostos elevadíssims que, lògicament, havien de ser tornats. Jo vaig donar la meva paraula de que els tornaria, no ho vaig fer com a promesa electoral, ni com a estri per a guanyar els vots dels electors, no, simplement per que tinc una ètica i moral, i crec que si uns bandolers roben diners a la població, a tota la població, l’alcalde ha de fer-se responsable i tornar-los.
Així ho vaig dir, i així ho he fet i ho estic fent, car ara mateix, a 9 dies d’escollir el nou alcalde, estic fent mandats i tornant diners a la població lleidatana.
L’ajuntament, però, s’ha recuperat amb certa facilitat, gràcies a una constant dedicació per part meva, una implicació que ha servit per fer de Lleida una ciutat gran, molt gran, de les més riques i importants de les 8 del Principat.
He treballat per a la gent de Lleida, ho he fet amb gust, amb alegria, amb ganes, i ,deixant d’humilitat un xic aparcada, ho he fet bé.
I doncs, per que no repetir? Si les coses han anat bé, si la pròpia oposició no sap que dir ni fer per atacar i criticar la meva gestió d’una manera coherent i lògica, per que no tornar-me a presentar a l’alcaldia? És grat per a mi rebre correus de la gent agraint el meu esforç, donant-me les gràcies per a les ajudes rebudes, felicitant-me per la meva gestió, m’agrada rebre aquesta mena de correus, m’agrada fer les coses bé!!!
Per tant, i amb l’empenta dels meus amics i varis coneguts, vaig decidir tornar-me a presentar a l’alcaldia de Lleida, amb l’esperança i el convenciment de que el poble de Lleida em tornaria a dipositar la seva confiança.
Però no sóc pas l’únic que es vol presentar per ser batlle de Lleida, també hi ha l’Axelia, que pertany, no a un partit, però si a un col•lectiu determinat de gent, que sembla sé que no els hi caic amb massa gràcia que diguem, a pesar del meu nom.
Així doncs, ara toca esperar i confiar amb un mateix.
Salut!
D’aquí 9 dies se celebren, com cada 30 deis, les eleccions per escollir el nou alcalde de la meva vila, de Lleida.
Després d’una legislatura toca fer un balanç de tot el que s’ha fet, un balanç que expliqui quina política he portat a terme durant aquest mes de legislatura.
Per començar, en plenes eleccions varen assaltar l’ajuntament de Lleida, van prendre destrals, diners, menjar, materials i diverses mercaderies que, juntament, tenien un gran valor econòmic. I per si això fos poc, els maleïts assaltadors varen fer cobrar impostos, impostos elevadíssims que, lògicament, havien de ser tornats. Jo vaig donar la meva paraula de que els tornaria, no ho vaig fer com a promesa electoral, ni com a estri per a guanyar els vots dels electors, no, simplement per que tinc una ètica i moral, i crec que si uns bandolers roben diners a la població, a tota la població, l’alcalde ha de fer-se responsable i tornar-los.
Així ho vaig dir, i així ho he fet i ho estic fent, car ara mateix, a 9 dies d’escollir el nou alcalde, estic fent mandats i tornant diners a la població lleidatana.
L’ajuntament, però, s’ha recuperat amb certa facilitat, gràcies a una constant dedicació per part meva, una implicació que ha servit per fer de Lleida una ciutat gran, molt gran, de les més riques i importants de les 8 del Principat.
He treballat per a la gent de Lleida, ho he fet amb gust, amb alegria, amb ganes, i ,deixant d’humilitat un xic aparcada, ho he fet bé.
I doncs, per que no repetir? Si les coses han anat bé, si la pròpia oposició no sap que dir ni fer per atacar i criticar la meva gestió d’una manera coherent i lògica, per que no tornar-me a presentar a l’alcaldia? És grat per a mi rebre correus de la gent agraint el meu esforç, donant-me les gràcies per a les ajudes rebudes, felicitant-me per la meva gestió, m’agrada rebre aquesta mena de correus, m’agrada fer les coses bé!!!
Per tant, i amb l’empenta dels meus amics i varis coneguts, vaig decidir tornar-me a presentar a l’alcaldia de Lleida, amb l’esperança i el convenciment de que el poble de Lleida em tornaria a dipositar la seva confiança.
Però no sóc pas l’únic que es vol presentar per ser batlle de Lleida, també hi ha l’Axelia, que pertany, no a un partit, però si a un col•lectiu determinat de gent, que sembla sé que no els hi caic amb massa gràcia que diguem, a pesar del meu nom.
Així doncs, ara toca esperar i confiar amb un mateix.
Salut!
Breu història d'en Roger
En Roger té un passat incert, gens clar, té moltes preguntes sense respondre i molts interrogants de la seva vida que dissipar.
El seu Padrí, Dom Guifré el pelós, li va explicar que havia nascut en una ciutat del principat, però que els seus pares, el van donar a l’orfenat de Monsó.
En Guifré va apadrinar a el Roger i es va fer càrrec d'ell.
El va tractar com un fill, el va educar com un fill, i el va preparar com un fill.
En Roger de vegades li preguntà al seu pare adoptiu, per què el va acollir a la seva llar, per què li va donar menjar i es va preocupar d’ell, quan no tenia cap obligació de fer-ho.
En Guifré es limitava a dir que ell no tenia fills i en aquest moment de la seva vida va decidir acollir-lo en la seva peluda i acollidora casa, més que res per que li feia il•lusió i en tenia ganes de fer aquets pas, car segons ell no havia trobat cap dona amb qui ell vulgues engendrar un fill, n’estava segur.
Al cap del temps, en Roger es va fer gran, va madurar i va decidir marxar de Monsó, va decidir anar-se’n a Urgell, on de viatge, havia conegut a grans amics, i a meravelloses persones.
En aquest temps, en Guifré vivia a Casp, és de comprendre que una persona tan important com ell i amb tantes ocupacions hagués de viure en la ciutat on tingués més a mà, els seus deures i responsabilitats.
El Roger, doncs, es va marxar rumb Urgell, passant per Lleida, fins arribar a la bella vila urgellenca.
Allí va conèixer a més gent, va fer més amics i va començar a descobrir la vida, per fi havia pogut sortir del poble de Monsó, per fi podia i havia començat a conèixer món, un món nou i perillós, amb un futur incert, i complicat.
Es va fer del partit polític, La Menestralia, partit polític català, de la terra, que lluitava pels drets del poble i per una llibertat d'expressió, que no admetia una política centralista ni autoritària.
Roger coneixia el català a la perfecció, a més de parlar-lo relativament bé. En Guifré li va ensenyar la llengua, quan el de Gràcia, només era un nen.
Per això, no li va costar gens integrar-se al principat, i comunicar-se amb la resta dels habitants d'aquest.
Però en Roger volia conèixer a més gent, explorar món i anar amb els seus amics, va anar a Tortosa.
No obstant això, de camí a la bella ciutat de l'Ebre, va fer escala a Lleida, i va decidir quedar-se alguns dies més. Allà va trobar-se amb gent realment desagradable, que tenia tendències politiques totalment oposades a les del seu partit, i per aquest simple fet, en Roger ja es va convertir per a elles en un enemic, en una persona odiada. Després d’uns quants mals entesos i manipulacions varies, van denunciar a en Roger per, simplement, defensar la seva postura.
Les dues acusadores, van tergiversar la realitat, van canviar les paraules de contexts i es van aprofitar de la inexperiència d’en Roger, car era encara un ignorant i no era pas coneixedor de la puteria i males intencions de la gent.
Una vegada a Tortosa, en Roger va muntar una taverna, una taverna on va conèixer l’Irial, persona amb la qual va començar una relació amoros i sentimental que, temps més tard, acabaria per convertir-se en una relació de inestabilitat i discussions.
En Roger, va decidir començar la seva carrera política, i ho va fer presentant-se en les eleccions comtals, amb la llista de La Menestralia.
Va Sortir triat, i com nou conseller, va haver d’anar a Barcelona, juntament amb l’Irial, per a poder treballar en les oficines de la Generalitat, i així poder complir amb els seus deures i responsabilitats.
El De Gràcia, es va presentar diverses vegades com conseller de la Generalitat, i en totes, va sortir triat, al costat d'altres companys menestrals, va ocupar els càrrecs de capità, i dues vegades jutge del Principat de Catalunya.
Es va casar amb l’Irial, la il•lustre Sorkunde Valls va oficiar la cerimònia, i en ella, van comparèixer molts dels seus estimats amics, que cap a molt temps que no havia vist.
Entre uns altres, en Guifré, el seu estimat i benvolgut “pare”.
El van nomenar diaca Barcelona, per a servir a Déu i per a guiar als fidels, ho va fer totalment de manera vocacional, ell sentia amor cap a Déu, creia amb Ell, és clar, i l’adorava per sobre de tot i de tothom.
Van passar els dies, les setmanes, els mesos, en Roger cada vegada tenia més feina, i més amor cap a Déu Totpoderós.
Al cap del temps, en Roger es va lliurar en cos i ànima ha Déu, cada vegada estava més segur que el seu objectiu i compromís, era predicar la paraula del senyor, i guiar als fidels pel bon camí.
Amb molta llàstima, i tristesa, Roger va deixar a la seva esposa, l’Irial, i va fer anul•lar el seu matrimoni, ja que no havia donat progenitors, al menys públicament, per a dedicar-se al màxim per a Déu nostre Senyor.
Roger es va lliurar en cos i ànima, predicava, resava i vetllava per la paraula del Senyor.
Es passava les nits estudiant i copiant llargs textos i pergamins, que el van ajudar a formar-se, tan espiritualment, com culturalment. Predicava a cada lloc on anava, portava sempre la paraula de Déu.
El de Gràcia era un amant de la justícia, i ho van nomenar tinent de policial de Barcelona, a més de jutge del comtat de Barcelona.
No obstant això, els problemes de Roger encara no havien acabat, l'Arquebisbe de la diòcesi de Tarragona, no volia nomenar-lo capellà, després de tot el que va fer, després del munt de coses que havia sacrificat per poder servir a Déu, va ser un cop molt dur per a ell.
En Roger va meditar molt sobre que fer, si anar-se a altra diòcesi perquè l’altre Bisbe el nomenés cura, o quedar-se a Barcelona, resignant i no fent el que ell veritablement volia fer.
Després de moltes hores meditant sobre el tema, en Roger va decidir anar-se’n a Lleida, lloc on podia ser cura (ja que el Bisbe, lògicament, no va tenir cap mena de problema a nomenar-lo sacerdot).
Va haver de destruir la seva carnisseria de Barcelona, i construir-ne una altre a Lleida, i vendre el camp d’hortalisses de Barcelona, i comprar altre a Lleida.
Però ho va fer amb gust, i per que volia, volia predicar la paraula del Senyor, indiferentment si perdia diners o no, per que els diners, no li donava la felicitat, ni li complaïa.
A causa de la seva enorme experiència com policia, el prefecte de mariscals, el va nomenar Tinent de Policia de Lleida, atorgant-li així, una gran responsabilitat que a partir d'ara, havia d'assumir en terres Lleidatanes.
Una vegada va acabar la seva tasca com jutge, i cansat ja d'exercir com a tal, va decidir deixar la política en el àmbit general, i es va presentar com alcalde de Lleida.
En Roger no va poder aconseguir guanyar les seves primeres eleccions, no obstant això va treure molt bons resultats un 45% dels vots, van estar molt igualats.
A les pròximes eleccions es va presentar i, aquesta vegada sí, va guanyar clarament, traient el 52% dels sufragis, i per poder dedicar-se al 100% a l’alcaldia, va dimitir com a tinent de policia de Lleida, juntament amb el seu equip de govern i unes ganes impressionants de treballar per el bé de Lleida.
El seu Padrí, Dom Guifré el pelós, li va explicar que havia nascut en una ciutat del principat, però que els seus pares, el van donar a l’orfenat de Monsó.
En Guifré va apadrinar a el Roger i es va fer càrrec d'ell.
El va tractar com un fill, el va educar com un fill, i el va preparar com un fill.
En Roger de vegades li preguntà al seu pare adoptiu, per què el va acollir a la seva llar, per què li va donar menjar i es va preocupar d’ell, quan no tenia cap obligació de fer-ho.
En Guifré es limitava a dir que ell no tenia fills i en aquest moment de la seva vida va decidir acollir-lo en la seva peluda i acollidora casa, més que res per que li feia il•lusió i en tenia ganes de fer aquets pas, car segons ell no havia trobat cap dona amb qui ell vulgues engendrar un fill, n’estava segur.
Al cap del temps, en Roger es va fer gran, va madurar i va decidir marxar de Monsó, va decidir anar-se’n a Urgell, on de viatge, havia conegut a grans amics, i a meravelloses persones.
En aquest temps, en Guifré vivia a Casp, és de comprendre que una persona tan important com ell i amb tantes ocupacions hagués de viure en la ciutat on tingués més a mà, els seus deures i responsabilitats.
El Roger, doncs, es va marxar rumb Urgell, passant per Lleida, fins arribar a la bella vila urgellenca.
Allí va conèixer a més gent, va fer més amics i va començar a descobrir la vida, per fi havia pogut sortir del poble de Monsó, per fi podia i havia començat a conèixer món, un món nou i perillós, amb un futur incert, i complicat.
Es va fer del partit polític, La Menestralia, partit polític català, de la terra, que lluitava pels drets del poble i per una llibertat d'expressió, que no admetia una política centralista ni autoritària.
Roger coneixia el català a la perfecció, a més de parlar-lo relativament bé. En Guifré li va ensenyar la llengua, quan el de Gràcia, només era un nen.
Per això, no li va costar gens integrar-se al principat, i comunicar-se amb la resta dels habitants d'aquest.
Però en Roger volia conèixer a més gent, explorar món i anar amb els seus amics, va anar a Tortosa.
No obstant això, de camí a la bella ciutat de l'Ebre, va fer escala a Lleida, i va decidir quedar-se alguns dies més. Allà va trobar-se amb gent realment desagradable, que tenia tendències politiques totalment oposades a les del seu partit, i per aquest simple fet, en Roger ja es va convertir per a elles en un enemic, en una persona odiada. Després d’uns quants mals entesos i manipulacions varies, van denunciar a en Roger per, simplement, defensar la seva postura.
Les dues acusadores, van tergiversar la realitat, van canviar les paraules de contexts i es van aprofitar de la inexperiència d’en Roger, car era encara un ignorant i no era pas coneixedor de la puteria i males intencions de la gent.
Una vegada a Tortosa, en Roger va muntar una taverna, una taverna on va conèixer l’Irial, persona amb la qual va començar una relació amoros i sentimental que, temps més tard, acabaria per convertir-se en una relació de inestabilitat i discussions.
En Roger, va decidir començar la seva carrera política, i ho va fer presentant-se en les eleccions comtals, amb la llista de La Menestralia.
Va Sortir triat, i com nou conseller, va haver d’anar a Barcelona, juntament amb l’Irial, per a poder treballar en les oficines de la Generalitat, i així poder complir amb els seus deures i responsabilitats.
El De Gràcia, es va presentar diverses vegades com conseller de la Generalitat, i en totes, va sortir triat, al costat d'altres companys menestrals, va ocupar els càrrecs de capità, i dues vegades jutge del Principat de Catalunya.
Es va casar amb l’Irial, la il•lustre Sorkunde Valls va oficiar la cerimònia, i en ella, van comparèixer molts dels seus estimats amics, que cap a molt temps que no havia vist.
Entre uns altres, en Guifré, el seu estimat i benvolgut “pare”.
El van nomenar diaca Barcelona, per a servir a Déu i per a guiar als fidels, ho va fer totalment de manera vocacional, ell sentia amor cap a Déu, creia amb Ell, és clar, i l’adorava per sobre de tot i de tothom.
Van passar els dies, les setmanes, els mesos, en Roger cada vegada tenia més feina, i més amor cap a Déu Totpoderós.
Al cap del temps, en Roger es va lliurar en cos i ànima ha Déu, cada vegada estava més segur que el seu objectiu i compromís, era predicar la paraula del senyor, i guiar als fidels pel bon camí.
Amb molta llàstima, i tristesa, Roger va deixar a la seva esposa, l’Irial, i va fer anul•lar el seu matrimoni, ja que no havia donat progenitors, al menys públicament, per a dedicar-se al màxim per a Déu nostre Senyor.
Roger es va lliurar en cos i ànima, predicava, resava i vetllava per la paraula del Senyor.
Es passava les nits estudiant i copiant llargs textos i pergamins, que el van ajudar a formar-se, tan espiritualment, com culturalment. Predicava a cada lloc on anava, portava sempre la paraula de Déu.
El de Gràcia era un amant de la justícia, i ho van nomenar tinent de policial de Barcelona, a més de jutge del comtat de Barcelona.
No obstant això, els problemes de Roger encara no havien acabat, l'Arquebisbe de la diòcesi de Tarragona, no volia nomenar-lo capellà, després de tot el que va fer, després del munt de coses que havia sacrificat per poder servir a Déu, va ser un cop molt dur per a ell.
En Roger va meditar molt sobre que fer, si anar-se a altra diòcesi perquè l’altre Bisbe el nomenés cura, o quedar-se a Barcelona, resignant i no fent el que ell veritablement volia fer.
Després de moltes hores meditant sobre el tema, en Roger va decidir anar-se’n a Lleida, lloc on podia ser cura (ja que el Bisbe, lògicament, no va tenir cap mena de problema a nomenar-lo sacerdot).
Va haver de destruir la seva carnisseria de Barcelona, i construir-ne una altre a Lleida, i vendre el camp d’hortalisses de Barcelona, i comprar altre a Lleida.
Però ho va fer amb gust, i per que volia, volia predicar la paraula del Senyor, indiferentment si perdia diners o no, per que els diners, no li donava la felicitat, ni li complaïa.
A causa de la seva enorme experiència com policia, el prefecte de mariscals, el va nomenar Tinent de Policia de Lleida, atorgant-li així, una gran responsabilitat que a partir d'ara, havia d'assumir en terres Lleidatanes.
Una vegada va acabar la seva tasca com jutge, i cansat ja d'exercir com a tal, va decidir deixar la política en el àmbit general, i es va presentar com alcalde de Lleida.
En Roger no va poder aconseguir guanyar les seves primeres eleccions, no obstant això va treure molt bons resultats un 45% dels vots, van estar molt igualats.
A les pròximes eleccions es va presentar i, aquesta vegada sí, va guanyar clarament, traient el 52% dels sufragis, i per poder dedicar-se al 100% a l’alcaldia, va dimitir com a tinent de policia de Lleida, juntament amb el seu equip de govern i unes ganes impressionants de treballar per el bé de Lleida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)