Breu història d'en Roger

En Roger té un passat incert, gens clar, té moltes preguntes sense respondre i molts interrogants de la seva vida que dissipar.

El seu Padrí, Dom Guifré el pelós, li va explicar que havia nascut en una ciutat del principat, però que els seus pares, el van donar a l’orfenat de Monsó.
En Guifré va apadrinar a el Roger i es va fer càrrec d'ell.
El va tractar com un fill, el va educar com un fill, i el va preparar com un fill.
En Roger de vegades li preguntà al seu pare adoptiu, per què el va acollir a la seva llar, per què li va donar menjar i es va preocupar d’ell, quan no tenia cap obligació de fer-ho.

En Guifré es limitava a dir que ell no tenia fills i en aquest moment de la seva vida va decidir acollir-lo en la seva peluda i acollidora casa, més que res per que li feia il•lusió i en tenia ganes de fer aquets pas, car segons ell no havia trobat cap dona amb qui ell vulgues engendrar un fill, n’estava segur.

Al cap del temps, en Roger es va fer gran, va madurar i va decidir marxar de Monsó, va decidir anar-se’n a Urgell, on de viatge, havia conegut a grans amics, i a meravelloses persones.

En aquest temps, en Guifré vivia a Casp, és de comprendre que una persona tan important com ell i amb tantes ocupacions hagués de viure en la ciutat on tingués més a mà, els seus deures i responsabilitats.

El Roger, doncs, es va marxar rumb Urgell, passant per Lleida, fins arribar a la bella vila urgellenca.
Allí va conèixer a més gent, va fer més amics i va començar a descobrir la vida, per fi havia pogut sortir del poble de Monsó, per fi podia i havia començat a conèixer món, un món nou i perillós, amb un futur incert, i complicat.

Es va fer del partit polític, La Menestralia, partit polític català, de la terra, que lluitava pels drets del poble i per una llibertat d'expressió, que no admetia una política centralista ni autoritària.

Roger coneixia el català a la perfecció, a més de parlar-lo relativament bé. En Guifré li va ensenyar la llengua, quan el de Gràcia, només era un nen.
Per això, no li va costar gens integrar-se al principat, i comunicar-se amb la resta dels habitants d'aquest.

Però en Roger volia conèixer a més gent, explorar món i anar amb els seus amics, va anar a Tortosa.

No obstant això, de camí a la bella ciutat de l'Ebre, va fer escala a Lleida, i va decidir quedar-se alguns dies més. Allà va trobar-se amb gent realment desagradable, que tenia tendències politiques totalment oposades a les del seu partit, i per aquest simple fet, en Roger ja es va convertir per a elles en un enemic, en una persona odiada. Després d’uns quants mals entesos i manipulacions varies, van denunciar a en Roger per, simplement, defensar la seva postura.
Les dues acusadores, van tergiversar la realitat, van canviar les paraules de contexts i es van aprofitar de la inexperiència d’en Roger, car era encara un ignorant i no era pas coneixedor de la puteria i males intencions de la gent.

Una vegada a Tortosa, en Roger va muntar una taverna, una taverna on va conèixer l’Irial, persona amb la qual va començar una relació amoros i sentimental que, temps més tard, acabaria per convertir-se en una relació de inestabilitat i discussions.
En Roger, va decidir començar la seva carrera política, i ho va fer presentant-se en les eleccions comtals, amb la llista de La Menestralia.
Va Sortir triat, i com nou conseller, va haver d’anar a Barcelona, juntament amb l’Irial, per a poder treballar en les oficines de la Generalitat, i així poder complir amb els seus deures i responsabilitats.

El De Gràcia, es va presentar diverses vegades com conseller de la Generalitat, i en totes, va sortir triat, al costat d'altres companys menestrals, va ocupar els càrrecs de capità, i dues vegades jutge del Principat de Catalunya.

Es va casar amb l’Irial, la il•lustre Sorkunde Valls va oficiar la cerimònia, i en ella, van comparèixer molts dels seus estimats amics, que cap a molt temps que no havia vist.
Entre uns altres, en Guifré, el seu estimat i benvolgut “pare”.

El van nomenar diaca Barcelona, per a servir a Déu i per a guiar als fidels, ho va fer totalment de manera vocacional, ell sentia amor cap a Déu, creia amb Ell, és clar, i l’adorava per sobre de tot i de tothom.

Van passar els dies, les setmanes, els mesos, en Roger cada vegada tenia més feina, i més amor cap a Déu Totpoderós.

Al cap del temps, en Roger es va lliurar en cos i ànima ha Déu, cada vegada estava més segur que el seu objectiu i compromís, era predicar la paraula del senyor, i guiar als fidels pel bon camí.
Amb molta llàstima, i tristesa, Roger va deixar a la seva esposa, l’Irial, i va fer anul•lar el seu matrimoni, ja que no havia donat progenitors, al menys públicament, per a dedicar-se al màxim per a Déu nostre Senyor.
Roger es va lliurar en cos i ànima, predicava, resava i vetllava per la paraula del Senyor.
Es passava les nits estudiant i copiant llargs textos i pergamins, que el van ajudar a formar-se, tan espiritualment, com culturalment. Predicava a cada lloc on anava, portava sempre la paraula de Déu.

El de Gràcia era un amant de la justícia, i ho van nomenar tinent de policial de Barcelona, a més de jutge del comtat de Barcelona.

No obstant això, els problemes de Roger encara no havien acabat, l'Arquebisbe de la diòcesi de Tarragona, no volia nomenar-lo capellà, després de tot el que va fer, després del munt de coses que havia sacrificat per poder servir a Déu, va ser un cop molt dur per a ell.

En Roger va meditar molt sobre que fer, si anar-se a altra diòcesi perquè l’altre Bisbe el nomenés cura, o quedar-se a Barcelona, resignant i no fent el que ell veritablement volia fer.
Després de moltes hores meditant sobre el tema, en Roger va decidir anar-se’n a Lleida, lloc on podia ser cura (ja que el Bisbe, lògicament, no va tenir cap mena de problema a nomenar-lo sacerdot).

Va haver de destruir la seva carnisseria de Barcelona, i construir-ne una altre a Lleida, i vendre el camp d’hortalisses de Barcelona, i comprar altre a Lleida.

Però ho va fer amb gust, i per que volia, volia predicar la paraula del Senyor, indiferentment si perdia diners o no, per que els diners, no li donava la felicitat, ni li complaïa.
A causa de la seva enorme experiència com policia, el prefecte de mariscals, el va nomenar Tinent de Policia de Lleida, atorgant-li així, una gran responsabilitat que a partir d'ara, havia d'assumir en terres Lleidatanes.

Una vegada va acabar la seva tasca com jutge, i cansat ja d'exercir com a tal, va decidir deixar la política en el àmbit general, i es va presentar com alcalde de Lleida.

En Roger no va poder aconseguir guanyar les seves primeres eleccions, no obstant això va treure molt bons resultats un 45% dels vots, van estar molt igualats.
A les pròximes eleccions es va presentar i, aquesta vegada sí, va guanyar clarament, traient el 52% dels sufragis, i per poder dedicar-se al 100% a l’alcaldia, va dimitir com a tinent de policia de Lleida, juntament amb el seu equip de govern i unes ganes impressionants de treballar per el bé de Lleida.