dijous, 11 de setembre del 2008
Dos mesos de Govern
En Roger agafà la ploma del seu, ja, difunt pare, juntament amb una fulla en blanc i el tinter. Sucà la punta de la ploma i escrigué,
Gairebé dos mesos ja han passat d'ençà que vaig agafar el comandament del Principat de Catalunya. Dos mesos que han estat marcats per a les baixes que em rebut al llarg de la legislatura. Dos mesos farcits de noves, de sorpreses, de felicitat i també, és clar, de tristó i llàstima al haver succeït segons què. Segons crec jo, cal destacar i subratllar la mort de mon pare, Guifré el Pelós, després de molt, massa temps d'agonia i patiment. La mort li hauria d'haver arribat molt abans, i em costa escriure aquestes paraules, però és així. La mort, per fi, li ha concedit la pau i el descans que ell tan es mereixia i que buscava. Després d'una vida de pencaira i sacrificat que ha viscut, després de lluitar i tirar endavant tot allò que s'ha proposat, ha obtingut la seva recompensa, que no és altre que reunirse amb Déu Nostre Senyor Totpoderós. Però, l'egoisme existeig i fa que desitgem que no marxin mai aquelles persones que realment estimem i que voldriem per sempre al nostre costat. En Guifré, però, va marxar amb la feina feta i les maletes apunt, va marxar per la porta gran de la mateixa manera que ho va fer quan va néixer. [FRP] Amb això no vull dir que la mare d'en Guifré tingués una vagina de la mida de l'entrada al túnel del bruc, és una matàfora... [/FRP]
També ha marcat aquests dos mesos la mort d'una bona amiga meva, l'Erzebeth Bathory, causada al haver estat embruixada i després cremada a la plaça major. Però ha estat una legislatura que m'ha ensenyat moltes coses i que m'ha fet aprendre moltíssim.
Ara, doncs, toca centrar-se amb la meva vida espiritual i predicar la paraula del Senyor, i cumplir així el seu encomenament.
S'apropen temps nous, és clar, amb un rei nou i una sobirania nova és evident. Caldrà prestar atenció i tenir els ulls ben oberts, moltes coses canviaran.
I en Roger, després de llegir-se el que havia escrit, repatidament, arrugà el full i l'estripà fins a convertir-lo en mil bocins de paper.
dijous, 17 de juliol del 2008
Una altra vegada al Govern
Gairebé havia perdut el conte, en Roger es va presentar moltes vegades a les llistes del Principat, per ocupar càrrecs del Govern i per a treballar durament. Però en cap ocasió ho va fer com a Governador, com a organitzador de dites llistes, no, ho va fer com a capità, com a jutge, etc. però mai com a cap de llista.
En Roger tenia una experiència més que considerable, totalment consolidada i refermada, havia estat rodejat de molta gent que el va ajudar molt al llarg de la seva vida, per a formar-se políticament i culturalment.
Així doncs, ara tocava, ara en Roger havia de fer un pas més, un pas endavant, estava segur d'ell mateix, i també convençut, de que els seus el recolzarien. Així va ser, va manifestar la seva intenció per a presentar-se com a Governador de Catalunya, a La Menestralia, i per una amplia majoria respecte a l'altre adversari, va ser escollit com a Cap de Llista per a les següents eleccions.
Era un orgull per a ell, una satisfacció enorme i una il·lusió espectacular. Recorda quan solament era una criatura, un marrec, com el seu pare li acostumava a dir, quan en comtes de fer política jugava amb els adversaris a veure qui la deia més grossa. Sí, encara continuava sent aquell marrec insolent i malcarat, prepotent i odiat per a molts, però la maduresa que havia experimentat aquell català amb residencia a Lleida, era més que evident, no feia falta coneixe'l molt per a donar-se'n compte.
Tocava mirar endavant, guanyar les eleccions i abandonar, d'una vegada per totes, aquell capoll i sortir al més pur estil Merypopins, volant com una papallona que acaba d'evolucionar (a l'estil Merypopins, no a l'estil Pokemon).
diumenge, 15 de juny del 2008
A pedradas
Roger necesitaba despejarse un poco, hacía apenas dos días que se encontraba en un estado de enfermedad, sin embargo, el joven cura tenía ganas de continuar, de pasar hoja y volver a recuperar la vitalidad de la cual estaba dotado.
Era ya de noche, impensable hubiera sido pasear por Lleida hace un par de meses, suerte, pero, que ya había llegado el buen tiempo y ya no llovía , el mes de mayo había sido de lo más lluvioso. Con la edad de 19 años, Roger no recordaba otro mayo igual.
Ya había dado la vuelta al pueblo, sin embargo, era demasiado pronto para volver a casa, no tenía sueño, quizás por que durmió dos días enteros y seguidos, y decidió adentrarse en el frondoso bosque lleidatà, que hacía apenas unas horas estaba lleno de habitantes que cortaban y aprovechaban la madera del bosque, para luego venderla y poder pagar al ayuntamiento por el alquiler de las hachas.
La luna resplandecía con fuerza, estaba hermosa y llena, la luz iluminaba el bosque, disipando así la oscuridad casi siempre presente en él. Se podía oír el saltante de agua que había, estaba cerca de Roger, pero el silencio que reinaba en el bosque lo hacía parecer aun más cerca. Las mujeres mayores de Lleida, que habían estado toda la vida en la ciudad, decían que el agua de ese pequeño lago, no solamente saciaba la sed, sino que era agua milagrosa. Por si acaso, Roger se fue acercando con la intención de beber un poco de dicha agua. De repente, oyó una fuerte carcajada, una voz dulce y suave había roto el silencio que, hasta el momento, había en el bosque. Acto seguido, se oyó otra voz, estaba vez más aguda y más floja, que decía,-No grites que nos van a oír-
Roger se paró de golpe, sin hacer ruido alguno, estaba en medio de unos matorrales, intentando identificar y saber exactamente de donde provenían esas voces. Las voces se convirtieron en susurros y onomatopeyas que relataban placer y satisfacción, sonidos propios de una relación sexual, Roger era conocedor de ellos, aun a pesar de ser cura había tenido una mujer y alguna que otra amante, en el matrimonio y luego del matrimonio, suerte que nadie lo sabía, solamente Roger y las mujeres en cuestión.
Así pues, se acercó sin hacer ruido, esas voces cada vez estaban más cerca, y no al cura no le cabía duda alguna, una pareja estaba manteniendo relaciones sexuales en el bosque.
Roger se acercó hasta el punto de ver las caras de ambas personas, se quedó pensativo y no, esos dos, además de estar manteniendo relaciones sexuales en el medio del bosque, no estaban casados.
El cura, sin pensárselo dos veces, cogió unas piedras que había en el suelo, de un tamaño más que considerable, suficiente para que el recibidor de dicho objeto se percate de ello, y quizás, lamente la aparición de un moratón en su cuerpo. Así pues, recordó las enseñanzas de su padre, de cómo tirar con honda, apuntó a el mozo, que estaba debajo de la mujer, y le tiró una piedra en la cabeza, luego, cogió otra y se la tiró a la moza, ésta vez en las nalgas, quizás por la situación en la que se encontraba respceto al hombre. La pareja se quedó quieta, parecían atemorizados, no habían visto a Roger. El cura, apresurándose, volvió a coger otras dos piedras, y volvió a tirarlas hacía la pareja, que ésta vez sí, se dio cuenta de que el cura les estaba apedreando. Rápidamente, y muertos de vergüenza, se pusieron a correr, con las patas, mientras Roger los reñía con unos fuertes gritos y gruñidos, mientras los dos pecadores desaparecían, rumbo a la ciudad, dejando ahí toda su ropa.
¿Se darán cuenta que van desnudos? –pensó Roger mientras recogía la ropa y volvía a su casa, pensaba como dejar en evidencia delante de todo el pueblo a ese par, que merecían ser, más aún, castigados por lo que hicieron.
Era ya de noche, impensable hubiera sido pasear por Lleida hace un par de meses, suerte, pero, que ya había llegado el buen tiempo y ya no llovía , el mes de mayo había sido de lo más lluvioso. Con la edad de 19 años, Roger no recordaba otro mayo igual.
Ya había dado la vuelta al pueblo, sin embargo, era demasiado pronto para volver a casa, no tenía sueño, quizás por que durmió dos días enteros y seguidos, y decidió adentrarse en el frondoso bosque lleidatà, que hacía apenas unas horas estaba lleno de habitantes que cortaban y aprovechaban la madera del bosque, para luego venderla y poder pagar al ayuntamiento por el alquiler de las hachas.
La luna resplandecía con fuerza, estaba hermosa y llena, la luz iluminaba el bosque, disipando así la oscuridad casi siempre presente en él. Se podía oír el saltante de agua que había, estaba cerca de Roger, pero el silencio que reinaba en el bosque lo hacía parecer aun más cerca. Las mujeres mayores de Lleida, que habían estado toda la vida en la ciudad, decían que el agua de ese pequeño lago, no solamente saciaba la sed, sino que era agua milagrosa. Por si acaso, Roger se fue acercando con la intención de beber un poco de dicha agua. De repente, oyó una fuerte carcajada, una voz dulce y suave había roto el silencio que, hasta el momento, había en el bosque. Acto seguido, se oyó otra voz, estaba vez más aguda y más floja, que decía,-No grites que nos van a oír-
Roger se paró de golpe, sin hacer ruido alguno, estaba en medio de unos matorrales, intentando identificar y saber exactamente de donde provenían esas voces. Las voces se convirtieron en susurros y onomatopeyas que relataban placer y satisfacción, sonidos propios de una relación sexual, Roger era conocedor de ellos, aun a pesar de ser cura había tenido una mujer y alguna que otra amante, en el matrimonio y luego del matrimonio, suerte que nadie lo sabía, solamente Roger y las mujeres en cuestión.
Así pues, se acercó sin hacer ruido, esas voces cada vez estaban más cerca, y no al cura no le cabía duda alguna, una pareja estaba manteniendo relaciones sexuales en el bosque.
Roger se acercó hasta el punto de ver las caras de ambas personas, se quedó pensativo y no, esos dos, además de estar manteniendo relaciones sexuales en el medio del bosque, no estaban casados.
El cura, sin pensárselo dos veces, cogió unas piedras que había en el suelo, de un tamaño más que considerable, suficiente para que el recibidor de dicho objeto se percate de ello, y quizás, lamente la aparición de un moratón en su cuerpo. Así pues, recordó las enseñanzas de su padre, de cómo tirar con honda, apuntó a el mozo, que estaba debajo de la mujer, y le tiró una piedra en la cabeza, luego, cogió otra y se la tiró a la moza, ésta vez en las nalgas, quizás por la situación en la que se encontraba respceto al hombre. La pareja se quedó quieta, parecían atemorizados, no habían visto a Roger. El cura, apresurándose, volvió a coger otras dos piedras, y volvió a tirarlas hacía la pareja, que ésta vez sí, se dio cuenta de que el cura les estaba apedreando. Rápidamente, y muertos de vergüenza, se pusieron a correr, con las patas, mientras Roger los reñía con unos fuertes gritos y gruñidos, mientras los dos pecadores desaparecían, rumbo a la ciudad, dejando ahí toda su ropa.
¿Se darán cuenta que van desnudos? –pensó Roger mientras recogía la ropa y volvía a su casa, pensaba como dejar en evidencia delante de todo el pueblo a ese par, que merecían ser, más aún, castigados por lo que hicieron.
dilluns, 9 de juny del 2008
Un judici tret de la màniga
Com sempre, i com a tot arreu, sempre hi ha algú que té ganes de ser protagonista per uns moments o dies, i en Lijesius, el fiscal del Comtat, no en volia ser l'excepció.
Així doncs, i com diuen a el país veí, ni corto ni perezoso, va obrir un judici a l'Albert13, un altre a en Sarolea, a en Rocabertí, i, finalment, a mi. Tots ells contra menestrals, i amb al·legacions tan patètiques com la seva pròpia persona. El nostre estimat Lijesius (alias el petitsuis), em va acusar d'insultar-lo al taxar-lo d'incompetent. La incompetència d'aquest individuo era evident, i el que sí hagués estat denunciable és el fet de que no l'hagués reconegut com a tal, com a un pèssim fiscal i un dels incompetents més incompetents que ha tingut, des de la seva creació el Principat de Catalunya, però gràcies a els meus valors ètics i socials que em varen inculcar de petit, vaig dir-li el que pensava d'ell, i la veritat.
Doncs, sense seguir els protocols que s'han de seguir, em va obrir un judici per les bones, amb unes acusacions de pati d'escola i sense base legal amb que acusar-me. La meva pena cap a ell, pobret la desgràcia no està ben repartida, uns tants i uns altres tan poc..., es va convertir en sarna i, per que no dir-ho, un xic de mala llet. Tanta va ser aquesta mala llet, que vaig fer un al·legat digne d'un mal educat, digne de una persona, cabrona i malparida, però aquí ho es va amb mala llet o t'he la foten per tots els costats.
Per començar, posaré l'acusació d'en Lijesius;
<< Pruebas:
-> http://foro.losreinos.com/viewtopic.php?t=22528
-> http://img369.imageshack.us/img369/5807/denunciaderogerch7.png
En dichas pruebas se mira claramente como el señor Roger difama e insulta al señor Lijesus.
Nivel 3. Con antecedentes de desorden público.
La fiscalía pide un agravante por no ser esta la primera vez que comete esta clase de delitos. >>
El meu al·legat;
<< El ilustre alcalde de Lleida miró a todos los presentes, los saludó, allí había hombres y mujeres y también estaba Lijesius al cual Roger ni tan siquiera se molestó a mirar, y mucho menos saludar.
Se sentó meditando, él era la cuarta victima de Lijesius, no solamente de la incompetencia del dicho, sino de sus perversos actos, asquerosos y rastreros, actos de cobardes y necios, sin embargo, Roger no podía decir todo lo que estaba pensando, debía mantener unos modales y las formas que su padre le intentó inculcar, aun que con la falta de la figura materna, con la falta de su madre Sorkunde Valls, no pudo recibir de manera completa las verdaderas formas de una persona completamente educada.
Después de que ese personaje al cual le habían otorgado el cargo de fiscal terminó su patético alegato y mostró las pruebas, también patéticas, de la acusación, Roger se levantó, sin embargo, lo hizo de un modo discreto y asegurando que la sotana le tapaba perfectamente todas las partes de su bello cuerpo, ya que le habían dicho, más de uno y más de dos, que el fiscal tenía tendencias sexuales hacía los hombres.
Roger cogió aire y empezó su alegato en su defensa propia,
Señorito Señoría, me presento ante usted, soy Dom Roger de Gràcia, cura de Lleida y Alcalde de la ilustre villa de Lleida.
Lamento hacerle perder el tiempo, ya que este juicio no es más que esto, que una verdadera pérdida de tiempo.
Su Señoría, vuestra merced puede ver claramente como este juicio ha sido elevado a juicio sin seguir los pasos que debería de haber seguido la denuncia. El fiscal Lijesius, el que representa ser el ofendido, inició el juicio sin ni tan siquiera interponer una denuncia contra mi persona, una denuncia que debe ser presentada ante la oficina de policía de la correspondiente ciudad, y que tiene que pasar por la llamada, “burocracia”. No más que las otras denuncias, simplemente, todos los casos deben ir por igual. Mas parece ser que a Lijesius poco le importa la ley, poco le importa lo que se tiene que hacer, cuando se tiene que hacer y como se tiene que hacer, en este caso, Su Señoría, nos ha mostrado sus intereses, totalmente personales y partidistas.
Por todo esto, le pido a vuestra merced, dotada de un gran sentido de la justicia y de una facilidad innata para sentenciar siempre justamente, que sean revocados los cargos que pesan contra mí, y que se me declare inocente.
También pedir, por segunda vez, que se abran dos líneas de investigación en referencia al señor Lijesius. En otro juicio, que acudí como testigo, en el cual también se lucio el susodicho, ya lo pedí, y me parece que no se me hizo caso. Quizás si se me hubiera escuchado esto no habría sucedido.
Sin nada más que añadir, Su Señoría, me despido de vos y le doy las gracias por su atención, que Dios Nuestro Señor lo guarde de las fauces del Maligno.
Dicho esto Roger se sentó a la espera del alegato del fiscal, y luego, de su segunda alegación. >>
Un altre al·legat del fiscal que ara actua com a testimoni... sí, això és més un insult a l'intel·ligència humana que no pas un al·legat d'un fiscal, però què hi farem?
<<Se pueden tomar las nuevas palabras de este persona, (porque el de señor le queda corto), como insulto y difamación, espero que el nuevo fiscal y juez hagan su trabajo y este no sea otro de los numerosos casos sin respuestas… Yo no tengo nada más que agregar, a palabras necias, oídos sordos. Si este tribunal no penaliza el echo, entonces que quede en manos de Dios juzgar a esta persona, que cumple unas funciones de guiar a nosotros los aristotélicas por el camino de Dios y las enseñanzas de Aristóteles y Cristo >>
El meu torn, doncs no em vaig quedar pas curt;
<<De pronto, Lijesius echó un salto, de su sillón de fiscal, al banco de los testigos, quizás había decidido cambiar de payaso a saltimbanqui, pensó Roger, pero no, se preparaba para alegar su alegato.
Roger se quedó sorprendido, el cura de Lleida había sido muy educado, no había dicho ni una sola palabrota, ni había insultado o llamado vago al fiscal, solamente lo pensó, de modo que él y únicamente él sabía lo que pensaba, de lo contrario, estaríamos ante un brujo payaso con tendencias a actuar como saltimbanquis.
Se levantó, otra vez asegurándose que su sotana le tapaba todas las partes de su cuerpo, y habló seguidamente de LIjesius.
Disculpe usted, Lijesius, le exijo respeto y buenos modos. Soy digno de ser nombrado con, no solamente señor, sino Don, por lo tanto, respeto o me veré obligado a denunciarlo.
Yo no he dicho nada que no sea cierto, Señoría, Lijesius usó su cargo de manera personal y cobarde, ya que me inició un juicio por que él y solamente él quiso.
Además, aun que lo hubiera hecho como Dios manda, Señoría, la denuncia es patética. Lijesius recibió una crítica al hacer mal su trabajo, según mi parecer y el de muchos otros, se le reclamaron y se le pidieron explicaciones, pero en ningún momento se le insultó. Si uno no sabe encajar las críticas, que no se dedique a la política, o que haga su trabajo debidamente, es tan fácil como esto.
Señoría, no tengo más que añadir, reafirmo lo que dije en mi primer alegato y pido lo mismo, justicia.
Que Dios Nuestro Señor les guarde de las fauces del Maligno.
A su servicio, Dom Roger de Gràcia.
Y el alcalde de Lleida, se sentó otra vez, esperando la resolución de dicho juicio.>>
Així doncs, i com diuen a el país veí, ni corto ni perezoso, va obrir un judici a l'Albert13, un altre a en Sarolea, a en Rocabertí, i, finalment, a mi. Tots ells contra menestrals, i amb al·legacions tan patètiques com la seva pròpia persona. El nostre estimat Lijesius (alias el petitsuis), em va acusar d'insultar-lo al taxar-lo d'incompetent. La incompetència d'aquest individuo era evident, i el que sí hagués estat denunciable és el fet de que no l'hagués reconegut com a tal, com a un pèssim fiscal i un dels incompetents més incompetents que ha tingut, des de la seva creació el Principat de Catalunya, però gràcies a els meus valors ètics i socials que em varen inculcar de petit, vaig dir-li el que pensava d'ell, i la veritat.
Doncs, sense seguir els protocols que s'han de seguir, em va obrir un judici per les bones, amb unes acusacions de pati d'escola i sense base legal amb que acusar-me. La meva pena cap a ell, pobret la desgràcia no està ben repartida, uns tants i uns altres tan poc..., es va convertir en sarna i, per que no dir-ho, un xic de mala llet. Tanta va ser aquesta mala llet, que vaig fer un al·legat digne d'un mal educat, digne de una persona, cabrona i malparida, però aquí ho es va amb mala llet o t'he la foten per tots els costats.
Per començar, posaré l'acusació d'en Lijesius;
<< Pruebas:
-> http://foro.losreinos.com/viewtopic.php?t=22528
-> http://img369.imageshack.us/img369/5807/denunciaderogerch7.png
En dichas pruebas se mira claramente como el señor Roger difama e insulta al señor Lijesus.
Nivel 3. Con antecedentes de desorden público.
La fiscalía pide un agravante por no ser esta la primera vez que comete esta clase de delitos. >>
El meu al·legat;
<< El ilustre alcalde de Lleida miró a todos los presentes, los saludó, allí había hombres y mujeres y también estaba Lijesius al cual Roger ni tan siquiera se molestó a mirar, y mucho menos saludar.
Se sentó meditando, él era la cuarta victima de Lijesius, no solamente de la incompetencia del dicho, sino de sus perversos actos, asquerosos y rastreros, actos de cobardes y necios, sin embargo, Roger no podía decir todo lo que estaba pensando, debía mantener unos modales y las formas que su padre le intentó inculcar, aun que con la falta de la figura materna, con la falta de su madre Sorkunde Valls, no pudo recibir de manera completa las verdaderas formas de una persona completamente educada.
Después de que ese personaje al cual le habían otorgado el cargo de fiscal terminó su patético alegato y mostró las pruebas, también patéticas, de la acusación, Roger se levantó, sin embargo, lo hizo de un modo discreto y asegurando que la sotana le tapaba perfectamente todas las partes de su bello cuerpo, ya que le habían dicho, más de uno y más de dos, que el fiscal tenía tendencias sexuales hacía los hombres.
Roger cogió aire y empezó su alegato en su defensa propia,
Señorito Señoría, me presento ante usted, soy Dom Roger de Gràcia, cura de Lleida y Alcalde de la ilustre villa de Lleida.
Lamento hacerle perder el tiempo, ya que este juicio no es más que esto, que una verdadera pérdida de tiempo.
Su Señoría, vuestra merced puede ver claramente como este juicio ha sido elevado a juicio sin seguir los pasos que debería de haber seguido la denuncia. El fiscal Lijesius, el que representa ser el ofendido, inició el juicio sin ni tan siquiera interponer una denuncia contra mi persona, una denuncia que debe ser presentada ante la oficina de policía de la correspondiente ciudad, y que tiene que pasar por la llamada, “burocracia”. No más que las otras denuncias, simplemente, todos los casos deben ir por igual. Mas parece ser que a Lijesius poco le importa la ley, poco le importa lo que se tiene que hacer, cuando se tiene que hacer y como se tiene que hacer, en este caso, Su Señoría, nos ha mostrado sus intereses, totalmente personales y partidistas.
Por todo esto, le pido a vuestra merced, dotada de un gran sentido de la justicia y de una facilidad innata para sentenciar siempre justamente, que sean revocados los cargos que pesan contra mí, y que se me declare inocente.
También pedir, por segunda vez, que se abran dos líneas de investigación en referencia al señor Lijesius. En otro juicio, que acudí como testigo, en el cual también se lucio el susodicho, ya lo pedí, y me parece que no se me hizo caso. Quizás si se me hubiera escuchado esto no habría sucedido.
Sin nada más que añadir, Su Señoría, me despido de vos y le doy las gracias por su atención, que Dios Nuestro Señor lo guarde de las fauces del Maligno.
Dicho esto Roger se sentó a la espera del alegato del fiscal, y luego, de su segunda alegación. >>
Un altre al·legat del fiscal que ara actua com a testimoni... sí, això és més un insult a l'intel·ligència humana que no pas un al·legat d'un fiscal, però què hi farem?
<<Se pueden tomar las nuevas palabras de este persona, (porque el de señor le queda corto), como insulto y difamación, espero que el nuevo fiscal y juez hagan su trabajo y este no sea otro de los numerosos casos sin respuestas… Yo no tengo nada más que agregar, a palabras necias, oídos sordos. Si este tribunal no penaliza el echo, entonces que quede en manos de Dios juzgar a esta persona, que cumple unas funciones de guiar a nosotros los aristotélicas por el camino de Dios y las enseñanzas de Aristóteles y Cristo >>
El meu torn, doncs no em vaig quedar pas curt;
<<De pronto, Lijesius echó un salto, de su sillón de fiscal, al banco de los testigos, quizás había decidido cambiar de payaso a saltimbanqui, pensó Roger, pero no, se preparaba para alegar su alegato.
Roger se quedó sorprendido, el cura de Lleida había sido muy educado, no había dicho ni una sola palabrota, ni había insultado o llamado vago al fiscal, solamente lo pensó, de modo que él y únicamente él sabía lo que pensaba, de lo contrario, estaríamos ante un brujo payaso con tendencias a actuar como saltimbanquis.
Se levantó, otra vez asegurándose que su sotana le tapaba todas las partes de su cuerpo, y habló seguidamente de LIjesius.
Disculpe usted, Lijesius, le exijo respeto y buenos modos. Soy digno de ser nombrado con, no solamente señor, sino Don, por lo tanto, respeto o me veré obligado a denunciarlo.
Yo no he dicho nada que no sea cierto, Señoría, Lijesius usó su cargo de manera personal y cobarde, ya que me inició un juicio por que él y solamente él quiso.
Además, aun que lo hubiera hecho como Dios manda, Señoría, la denuncia es patética. Lijesius recibió una crítica al hacer mal su trabajo, según mi parecer y el de muchos otros, se le reclamaron y se le pidieron explicaciones, pero en ningún momento se le insultó. Si uno no sabe encajar las críticas, que no se dedique a la política, o que haga su trabajo debidamente, es tan fácil como esto.
Señoría, no tengo más que añadir, reafirmo lo que dije en mi primer alegato y pido lo mismo, justicia.
Que Dios Nuestro Señor les guarde de las fauces del Maligno.
A su servicio, Dom Roger de Gràcia.
Y el alcalde de Lleida, se sentó otra vez, esperando la resolución de dicho juicio.>>
I la resolució del judici... doncs la que havia de ser, innocent. Una llàstima que, tots plegats, vàrem haver de perdre el temps.
Un episodi més de la intrèpida vida d'aquest intrèpid personatge :)
diumenge, 25 de maig del 2008
Bones noves
Incluso en Lleida habían llegado tales noticias, no había hombre que pudiera contener su asombro al ser conocedor de las nuevas que venían des de Zaragoza.
Roger estaba, como de costumbre, en la taberna. Entró un conocido suyo, que ni tan siquiera lo saludó, se sentó al lado del Cura y le contó lo sucedido en las cortes, lugar en donde un guardia por no más de cinco escudos explicaba con pelos y señales lo que sucedía en esa grande y lujosa sala.
Roger, Roger -dijo el hombre-, saps que ha passat a les corts?
Doncs no, que ha passat?
El Senescal ha convocat a les corts, a més a més de tots els nobles, governadors i alts càrrecs eclesiàstics, a en Chapucero, com a representant de l’ordre la ploma i l’espassa.
Roger se quedó boca abierto, totalmente sorprendido,
Però que dius home? Com vols que aquell pagès brut i pobre, sense terres ni possessions, més que un taller petit i ronyós, vagi a les il•lustres corts, i que a més a més, hi sigui present, convocat i tingui veu?
Doncs sí, ho sé de bona font, tota la corona en va plena, ningú ho entén ni s’ho explica, es veu que només per jurar lleieltat al rei ja tens el dret de poder anar a les corts!
De debò? -El de gràcia echó un vistazo en la taberna, no había nadie, hacía una hora que en la taberna solamente había el cura de Lleida– Doncs quina merda de corts, ja de pas podrien muntar una casa de barrets i guanyar algunes peles entre debat i debat… a on anirem a parar? Això és intolerable, aquestes corts eixides són un insult, que serà el pròxim? -Dijo el mal educado del cura, sin embargo, su mala educación era fruto, en parte, de la poca educación que recibió por parte de su ocupado padre, y de la inexistente que recibió de su madre, la duquesa Doña Sorkunde Valls, que nunca le pudo dar el cariño y abrazos que el joven de Gràcia tanto necesitó en su juventud-
Tens raó, -le dijo al cura-, però nosaltres ara per ara poca cosa podem fer, només esperar a que el nou monarca, el fill d’en Jehan, porti estabilitat al principat, ja que sembla que l’Idrasil està orbat de conducció de la Corona, tot el que fa i diu a hores d’ara és en va. A veure que n’és d’aquest fill bastard, segurament serà un verdejat més del poble, un ningú, poc odiat a terres catalanes i emparat a França junt amb la seva mare. De ben segur que els dos es faran companyia un amb l’altre, són pastats!
Aquesta gent forneixen fàstic, no són capaços de transmetre altre sensació que la de rebuig, són una colla de perellosos que han portat com a bandera l’engany i la opressió.
Se marchó el mozo que entró para explicarle lo sucedido al alcalde de Lleida, para ir a todos los otros sitios de Lleida, en busca de gente para relatar, una vez más, los acontecimientos que estaban en boca de todo aragonés.
Una vez solo, el sacerdote susurró unas palabras, oró en voz baja, rodeado de cervezas y de varias bebidas alcohólicas que le daban esa soltura que tanto le costaba de conseguir cuando estaba sereno.
Nostre Senyor misericordiós, et demano que portis el nostre poble cap el bé i el progrés, que no ensopeguem cada vegada amb les mateixes pedres, ni amb els obstacles que ens posen cada dia per davant els indesitjables i odiosos, Senyor, escolta la meva pregaria, vos és l’únic que podeu acabar amb els impostors i convertir les persones ufanes i brutes amb persones honestes i de bon viure, Beneït sigui, Misericordiós.
Amén.
Y siguió con sus labores, rodeando con su dedo índice el contorno del vaso, en el cual estaba sumergido entre sus pensamientos.
Roger estaba, como de costumbre, en la taberna. Entró un conocido suyo, que ni tan siquiera lo saludó, se sentó al lado del Cura y le contó lo sucedido en las cortes, lugar en donde un guardia por no más de cinco escudos explicaba con pelos y señales lo que sucedía en esa grande y lujosa sala.
Roger, Roger -dijo el hombre-, saps que ha passat a les corts?
Doncs no, que ha passat?
El Senescal ha convocat a les corts, a més a més de tots els nobles, governadors i alts càrrecs eclesiàstics, a en Chapucero, com a representant de l’ordre la ploma i l’espassa.
Roger se quedó boca abierto, totalmente sorprendido,
Però que dius home? Com vols que aquell pagès brut i pobre, sense terres ni possessions, més que un taller petit i ronyós, vagi a les il•lustres corts, i que a més a més, hi sigui present, convocat i tingui veu?
Doncs sí, ho sé de bona font, tota la corona en va plena, ningú ho entén ni s’ho explica, es veu que només per jurar lleieltat al rei ja tens el dret de poder anar a les corts!
De debò? -El de gràcia echó un vistazo en la taberna, no había nadie, hacía una hora que en la taberna solamente había el cura de Lleida– Doncs quina merda de corts, ja de pas podrien muntar una casa de barrets i guanyar algunes peles entre debat i debat… a on anirem a parar? Això és intolerable, aquestes corts eixides són un insult, que serà el pròxim? -Dijo el mal educado del cura, sin embargo, su mala educación era fruto, en parte, de la poca educación que recibió por parte de su ocupado padre, y de la inexistente que recibió de su madre, la duquesa Doña Sorkunde Valls, que nunca le pudo dar el cariño y abrazos que el joven de Gràcia tanto necesitó en su juventud-
Tens raó, -le dijo al cura-, però nosaltres ara per ara poca cosa podem fer, només esperar a que el nou monarca, el fill d’en Jehan, porti estabilitat al principat, ja que sembla que l’Idrasil està orbat de conducció de la Corona, tot el que fa i diu a hores d’ara és en va. A veure que n’és d’aquest fill bastard, segurament serà un verdejat més del poble, un ningú, poc odiat a terres catalanes i emparat a França junt amb la seva mare. De ben segur que els dos es faran companyia un amb l’altre, són pastats!
Aquesta gent forneixen fàstic, no són capaços de transmetre altre sensació que la de rebuig, són una colla de perellosos que han portat com a bandera l’engany i la opressió.
Se marchó el mozo que entró para explicarle lo sucedido al alcalde de Lleida, para ir a todos los otros sitios de Lleida, en busca de gente para relatar, una vez más, los acontecimientos que estaban en boca de todo aragonés.
Una vez solo, el sacerdote susurró unas palabras, oró en voz baja, rodeado de cervezas y de varias bebidas alcohólicas que le daban esa soltura que tanto le costaba de conseguir cuando estaba sereno.
Nostre Senyor misericordiós, et demano que portis el nostre poble cap el bé i el progrés, que no ensopeguem cada vegada amb les mateixes pedres, ni amb els obstacles que ens posen cada dia per davant els indesitjables i odiosos, Senyor, escolta la meva pregaria, vos és l’únic que podeu acabar amb els impostors i convertir les persones ufanes i brutes amb persones honestes i de bon viure, Beneït sigui, Misericordiós.
Amén.
Y siguió con sus labores, rodeando con su dedo índice el contorno del vaso, en el cual estaba sumergido entre sus pensamientos.
dissabte, 17 de maig del 2008
La Seu Vella, Catedral de Lleida
Molts dies feia que en Roger s’havia fet càrrec de la gran i gloriosa catedral de Lleida, molt de temps havia passat des d'aquell dia que va arribar a aquella bonica i alegre ciutat, des d’ençà havia plogut, nevat, tronat i llampegat, havia passat força temps, i diumenge rere diumenge, cada mati en Roger reunia a tots els feligresos de Lleida i celebraven tots junts, com Aristòtil els havia ensenyat, la missa dominical.
El capellà de Lleida havia de fer les misses en llengua castellana, car una quantitat considerable de gent no entenia la llengua catalana, tot i que fos la llengua pròpia d’aquelles fèrtils i glorioses terres.
En aquest arxiu Arxiu Religios doncs, estan guardades totes les misses, que en Roger s’encarregava de fer transcriure al paper i guardar-ho, protegit de la llum i la humitat per que no es poguessin malmetre.
El capellà de Lleida havia de fer les misses en llengua castellana, car una quantitat considerable de gent no entenia la llengua catalana, tot i que fos la llengua pròpia d’aquelles fèrtils i glorioses terres.
En aquest arxiu Arxiu Religios doncs, estan guardades totes les misses, que en Roger s’encarregava de fer transcriure al paper i guardar-ho, protegit de la llum i la humitat per que no es poguessin malmetre.
La bastardia d’en Roger
En Roger va ser adoptat a Monsó, o al menys això és el que se li va fer creure a ell quan només era un infant, per en Guifré el Pelós, car segons ell sempre havia volgut tenir fills i sentia una passió i una estimació enorme cap els més xics, a més a més, en Roger era més que un simple nen orfe desemparat i solitari.
El va educar, li va ensenyar els fonaments basics de la vida, les ensenyances aristotèliques per que tinguis una bona formació religiosa o fos una persona culta, li va fer de pare de manera gratuïta, sense raó aparent, sense tenir per que fer-ho, però ho va fer i ho va fer molt bé.
Era una persona ocupada, en Pelós, però del temps que disposava, no se’n guardava ni una gota per a ell, sinó que el dedicava tot per el petit de Gràcia.
Quan ja tenia una edat més avançada, 7 anys, en Guifré va deixar sol a en Roger a Monsó, car tenia moltes obligacions que atendre, i aquestes eren a Casp.
A partir d’aquell moment, doncs, en Roger es va començar a formar com a persona, influenciat, és clar, per les ensenyances d’en Guifré i conduit per els seus consells i per les seves explicacions.
Roger va fer i desfer la seva vida, amb els seus problemes i mal de caps, fins que al cap de molt de temps de no saber res d’en Guifré, només que estava en un monestir recuperant forces i lluitant per convertir la malaltia que havia pres el seu cos i envaït la seva anima, va rebre una carta seva, on explicava que ell era el seu verdader pare i que havia de parlar amb en Roger, car temia la mort, la veia molt a prop i no volia morir sense haver-li explicat tota la veritat al seu fill.
En la missiva, en Guifré demanava la compareixença del de Gràcia i, també, de la duquessa de Segorbe, la Dama Sorkunde Valls.
Deixant de banda les especulacions i hipòtesis que podia fer en Roger, va fer venir la duquessa a Tarragona, lloc on hi havia el seu pare , per fer complir la seva voluntat, i així, també, poder treure l’entrellat de tot plegat, que tan neguitós feia sentir a en Roger.
Així doncs, la Dama Sorkunde estava de camí cap a Tarragona, ídem en Roger que preparava l’equipatge i el carruatge per partir de Lleida.
El va educar, li va ensenyar els fonaments basics de la vida, les ensenyances aristotèliques per que tinguis una bona formació religiosa o fos una persona culta, li va fer de pare de manera gratuïta, sense raó aparent, sense tenir per que fer-ho, però ho va fer i ho va fer molt bé.
Era una persona ocupada, en Pelós, però del temps que disposava, no se’n guardava ni una gota per a ell, sinó que el dedicava tot per el petit de Gràcia.
Quan ja tenia una edat més avançada, 7 anys, en Guifré va deixar sol a en Roger a Monsó, car tenia moltes obligacions que atendre, i aquestes eren a Casp.
A partir d’aquell moment, doncs, en Roger es va començar a formar com a persona, influenciat, és clar, per les ensenyances d’en Guifré i conduit per els seus consells i per les seves explicacions.
Roger va fer i desfer la seva vida, amb els seus problemes i mal de caps, fins que al cap de molt de temps de no saber res d’en Guifré, només que estava en un monestir recuperant forces i lluitant per convertir la malaltia que havia pres el seu cos i envaït la seva anima, va rebre una carta seva, on explicava que ell era el seu verdader pare i que havia de parlar amb en Roger, car temia la mort, la veia molt a prop i no volia morir sense haver-li explicat tota la veritat al seu fill.
En la missiva, en Guifré demanava la compareixença del de Gràcia i, també, de la duquessa de Segorbe, la Dama Sorkunde Valls.
Deixant de banda les especulacions i hipòtesis que podia fer en Roger, va fer venir la duquessa a Tarragona, lloc on hi havia el seu pare , per fer complir la seva voluntat, i així, també, poder treure l’entrellat de tot plegat, que tan neguitós feia sentir a en Roger.
Així doncs, la Dama Sorkunde estava de camí cap a Tarragona, ídem en Roger que preparava l’equipatge i el carruatge per partir de Lleida.
divendres, 16 de maig del 2008
Lleida i alcalde, alcalde i Lleida
Apunt d’acabar la legislatura i de començar-ne una altre
D’aquí 9 dies se celebren, com cada 30 deis, les eleccions per escollir el nou alcalde de la meva vila, de Lleida.
Després d’una legislatura toca fer un balanç de tot el que s’ha fet, un balanç que expliqui quina política he portat a terme durant aquest mes de legislatura.
Per començar, en plenes eleccions varen assaltar l’ajuntament de Lleida, van prendre destrals, diners, menjar, materials i diverses mercaderies que, juntament, tenien un gran valor econòmic. I per si això fos poc, els maleïts assaltadors varen fer cobrar impostos, impostos elevadíssims que, lògicament, havien de ser tornats. Jo vaig donar la meva paraula de que els tornaria, no ho vaig fer com a promesa electoral, ni com a estri per a guanyar els vots dels electors, no, simplement per que tinc una ètica i moral, i crec que si uns bandolers roben diners a la població, a tota la població, l’alcalde ha de fer-se responsable i tornar-los.
Així ho vaig dir, i així ho he fet i ho estic fent, car ara mateix, a 9 dies d’escollir el nou alcalde, estic fent mandats i tornant diners a la població lleidatana.
L’ajuntament, però, s’ha recuperat amb certa facilitat, gràcies a una constant dedicació per part meva, una implicació que ha servit per fer de Lleida una ciutat gran, molt gran, de les més riques i importants de les 8 del Principat.
He treballat per a la gent de Lleida, ho he fet amb gust, amb alegria, amb ganes, i ,deixant d’humilitat un xic aparcada, ho he fet bé.
I doncs, per que no repetir? Si les coses han anat bé, si la pròpia oposició no sap que dir ni fer per atacar i criticar la meva gestió d’una manera coherent i lògica, per que no tornar-me a presentar a l’alcaldia? És grat per a mi rebre correus de la gent agraint el meu esforç, donant-me les gràcies per a les ajudes rebudes, felicitant-me per la meva gestió, m’agrada rebre aquesta mena de correus, m’agrada fer les coses bé!!!
Per tant, i amb l’empenta dels meus amics i varis coneguts, vaig decidir tornar-me a presentar a l’alcaldia de Lleida, amb l’esperança i el convenciment de que el poble de Lleida em tornaria a dipositar la seva confiança.
Però no sóc pas l’únic que es vol presentar per ser batlle de Lleida, també hi ha l’Axelia, que pertany, no a un partit, però si a un col•lectiu determinat de gent, que sembla sé que no els hi caic amb massa gràcia que diguem, a pesar del meu nom.
Així doncs, ara toca esperar i confiar amb un mateix.
Salut!
D’aquí 9 dies se celebren, com cada 30 deis, les eleccions per escollir el nou alcalde de la meva vila, de Lleida.
Després d’una legislatura toca fer un balanç de tot el que s’ha fet, un balanç que expliqui quina política he portat a terme durant aquest mes de legislatura.
Per començar, en plenes eleccions varen assaltar l’ajuntament de Lleida, van prendre destrals, diners, menjar, materials i diverses mercaderies que, juntament, tenien un gran valor econòmic. I per si això fos poc, els maleïts assaltadors varen fer cobrar impostos, impostos elevadíssims que, lògicament, havien de ser tornats. Jo vaig donar la meva paraula de que els tornaria, no ho vaig fer com a promesa electoral, ni com a estri per a guanyar els vots dels electors, no, simplement per que tinc una ètica i moral, i crec que si uns bandolers roben diners a la població, a tota la població, l’alcalde ha de fer-se responsable i tornar-los.
Així ho vaig dir, i així ho he fet i ho estic fent, car ara mateix, a 9 dies d’escollir el nou alcalde, estic fent mandats i tornant diners a la població lleidatana.
L’ajuntament, però, s’ha recuperat amb certa facilitat, gràcies a una constant dedicació per part meva, una implicació que ha servit per fer de Lleida una ciutat gran, molt gran, de les més riques i importants de les 8 del Principat.
He treballat per a la gent de Lleida, ho he fet amb gust, amb alegria, amb ganes, i ,deixant d’humilitat un xic aparcada, ho he fet bé.
I doncs, per que no repetir? Si les coses han anat bé, si la pròpia oposició no sap que dir ni fer per atacar i criticar la meva gestió d’una manera coherent i lògica, per que no tornar-me a presentar a l’alcaldia? És grat per a mi rebre correus de la gent agraint el meu esforç, donant-me les gràcies per a les ajudes rebudes, felicitant-me per la meva gestió, m’agrada rebre aquesta mena de correus, m’agrada fer les coses bé!!!
Per tant, i amb l’empenta dels meus amics i varis coneguts, vaig decidir tornar-me a presentar a l’alcaldia de Lleida, amb l’esperança i el convenciment de que el poble de Lleida em tornaria a dipositar la seva confiança.
Però no sóc pas l’únic que es vol presentar per ser batlle de Lleida, també hi ha l’Axelia, que pertany, no a un partit, però si a un col•lectiu determinat de gent, que sembla sé que no els hi caic amb massa gràcia que diguem, a pesar del meu nom.
Així doncs, ara toca esperar i confiar amb un mateix.
Salut!
Breu història d'en Roger
En Roger té un passat incert, gens clar, té moltes preguntes sense respondre i molts interrogants de la seva vida que dissipar.
El seu Padrí, Dom Guifré el pelós, li va explicar que havia nascut en una ciutat del principat, però que els seus pares, el van donar a l’orfenat de Monsó.
En Guifré va apadrinar a el Roger i es va fer càrrec d'ell.
El va tractar com un fill, el va educar com un fill, i el va preparar com un fill.
En Roger de vegades li preguntà al seu pare adoptiu, per què el va acollir a la seva llar, per què li va donar menjar i es va preocupar d’ell, quan no tenia cap obligació de fer-ho.
En Guifré es limitava a dir que ell no tenia fills i en aquest moment de la seva vida va decidir acollir-lo en la seva peluda i acollidora casa, més que res per que li feia il•lusió i en tenia ganes de fer aquets pas, car segons ell no havia trobat cap dona amb qui ell vulgues engendrar un fill, n’estava segur.
Al cap del temps, en Roger es va fer gran, va madurar i va decidir marxar de Monsó, va decidir anar-se’n a Urgell, on de viatge, havia conegut a grans amics, i a meravelloses persones.
En aquest temps, en Guifré vivia a Casp, és de comprendre que una persona tan important com ell i amb tantes ocupacions hagués de viure en la ciutat on tingués més a mà, els seus deures i responsabilitats.
El Roger, doncs, es va marxar rumb Urgell, passant per Lleida, fins arribar a la bella vila urgellenca.
Allí va conèixer a més gent, va fer més amics i va començar a descobrir la vida, per fi havia pogut sortir del poble de Monsó, per fi podia i havia començat a conèixer món, un món nou i perillós, amb un futur incert, i complicat.
Es va fer del partit polític, La Menestralia, partit polític català, de la terra, que lluitava pels drets del poble i per una llibertat d'expressió, que no admetia una política centralista ni autoritària.
Roger coneixia el català a la perfecció, a més de parlar-lo relativament bé. En Guifré li va ensenyar la llengua, quan el de Gràcia, només era un nen.
Per això, no li va costar gens integrar-se al principat, i comunicar-se amb la resta dels habitants d'aquest.
Però en Roger volia conèixer a més gent, explorar món i anar amb els seus amics, va anar a Tortosa.
No obstant això, de camí a la bella ciutat de l'Ebre, va fer escala a Lleida, i va decidir quedar-se alguns dies més. Allà va trobar-se amb gent realment desagradable, que tenia tendències politiques totalment oposades a les del seu partit, i per aquest simple fet, en Roger ja es va convertir per a elles en un enemic, en una persona odiada. Després d’uns quants mals entesos i manipulacions varies, van denunciar a en Roger per, simplement, defensar la seva postura.
Les dues acusadores, van tergiversar la realitat, van canviar les paraules de contexts i es van aprofitar de la inexperiència d’en Roger, car era encara un ignorant i no era pas coneixedor de la puteria i males intencions de la gent.
Una vegada a Tortosa, en Roger va muntar una taverna, una taverna on va conèixer l’Irial, persona amb la qual va començar una relació amoros i sentimental que, temps més tard, acabaria per convertir-se en una relació de inestabilitat i discussions.
En Roger, va decidir començar la seva carrera política, i ho va fer presentant-se en les eleccions comtals, amb la llista de La Menestralia.
Va Sortir triat, i com nou conseller, va haver d’anar a Barcelona, juntament amb l’Irial, per a poder treballar en les oficines de la Generalitat, i així poder complir amb els seus deures i responsabilitats.
El De Gràcia, es va presentar diverses vegades com conseller de la Generalitat, i en totes, va sortir triat, al costat d'altres companys menestrals, va ocupar els càrrecs de capità, i dues vegades jutge del Principat de Catalunya.
Es va casar amb l’Irial, la il•lustre Sorkunde Valls va oficiar la cerimònia, i en ella, van comparèixer molts dels seus estimats amics, que cap a molt temps que no havia vist.
Entre uns altres, en Guifré, el seu estimat i benvolgut “pare”.
El van nomenar diaca Barcelona, per a servir a Déu i per a guiar als fidels, ho va fer totalment de manera vocacional, ell sentia amor cap a Déu, creia amb Ell, és clar, i l’adorava per sobre de tot i de tothom.
Van passar els dies, les setmanes, els mesos, en Roger cada vegada tenia més feina, i més amor cap a Déu Totpoderós.
Al cap del temps, en Roger es va lliurar en cos i ànima ha Déu, cada vegada estava més segur que el seu objectiu i compromís, era predicar la paraula del senyor, i guiar als fidels pel bon camí.
Amb molta llàstima, i tristesa, Roger va deixar a la seva esposa, l’Irial, i va fer anul•lar el seu matrimoni, ja que no havia donat progenitors, al menys públicament, per a dedicar-se al màxim per a Déu nostre Senyor.
Roger es va lliurar en cos i ànima, predicava, resava i vetllava per la paraula del Senyor.
Es passava les nits estudiant i copiant llargs textos i pergamins, que el van ajudar a formar-se, tan espiritualment, com culturalment. Predicava a cada lloc on anava, portava sempre la paraula de Déu.
El de Gràcia era un amant de la justícia, i ho van nomenar tinent de policial de Barcelona, a més de jutge del comtat de Barcelona.
No obstant això, els problemes de Roger encara no havien acabat, l'Arquebisbe de la diòcesi de Tarragona, no volia nomenar-lo capellà, després de tot el que va fer, després del munt de coses que havia sacrificat per poder servir a Déu, va ser un cop molt dur per a ell.
En Roger va meditar molt sobre que fer, si anar-se a altra diòcesi perquè l’altre Bisbe el nomenés cura, o quedar-se a Barcelona, resignant i no fent el que ell veritablement volia fer.
Després de moltes hores meditant sobre el tema, en Roger va decidir anar-se’n a Lleida, lloc on podia ser cura (ja que el Bisbe, lògicament, no va tenir cap mena de problema a nomenar-lo sacerdot).
Va haver de destruir la seva carnisseria de Barcelona, i construir-ne una altre a Lleida, i vendre el camp d’hortalisses de Barcelona, i comprar altre a Lleida.
Però ho va fer amb gust, i per que volia, volia predicar la paraula del Senyor, indiferentment si perdia diners o no, per que els diners, no li donava la felicitat, ni li complaïa.
A causa de la seva enorme experiència com policia, el prefecte de mariscals, el va nomenar Tinent de Policia de Lleida, atorgant-li així, una gran responsabilitat que a partir d'ara, havia d'assumir en terres Lleidatanes.
Una vegada va acabar la seva tasca com jutge, i cansat ja d'exercir com a tal, va decidir deixar la política en el àmbit general, i es va presentar com alcalde de Lleida.
En Roger no va poder aconseguir guanyar les seves primeres eleccions, no obstant això va treure molt bons resultats un 45% dels vots, van estar molt igualats.
A les pròximes eleccions es va presentar i, aquesta vegada sí, va guanyar clarament, traient el 52% dels sufragis, i per poder dedicar-se al 100% a l’alcaldia, va dimitir com a tinent de policia de Lleida, juntament amb el seu equip de govern i unes ganes impressionants de treballar per el bé de Lleida.
El seu Padrí, Dom Guifré el pelós, li va explicar que havia nascut en una ciutat del principat, però que els seus pares, el van donar a l’orfenat de Monsó.
En Guifré va apadrinar a el Roger i es va fer càrrec d'ell.
El va tractar com un fill, el va educar com un fill, i el va preparar com un fill.
En Roger de vegades li preguntà al seu pare adoptiu, per què el va acollir a la seva llar, per què li va donar menjar i es va preocupar d’ell, quan no tenia cap obligació de fer-ho.
En Guifré es limitava a dir que ell no tenia fills i en aquest moment de la seva vida va decidir acollir-lo en la seva peluda i acollidora casa, més que res per que li feia il•lusió i en tenia ganes de fer aquets pas, car segons ell no havia trobat cap dona amb qui ell vulgues engendrar un fill, n’estava segur.
Al cap del temps, en Roger es va fer gran, va madurar i va decidir marxar de Monsó, va decidir anar-se’n a Urgell, on de viatge, havia conegut a grans amics, i a meravelloses persones.
En aquest temps, en Guifré vivia a Casp, és de comprendre que una persona tan important com ell i amb tantes ocupacions hagués de viure en la ciutat on tingués més a mà, els seus deures i responsabilitats.
El Roger, doncs, es va marxar rumb Urgell, passant per Lleida, fins arribar a la bella vila urgellenca.
Allí va conèixer a més gent, va fer més amics i va començar a descobrir la vida, per fi havia pogut sortir del poble de Monsó, per fi podia i havia començat a conèixer món, un món nou i perillós, amb un futur incert, i complicat.
Es va fer del partit polític, La Menestralia, partit polític català, de la terra, que lluitava pels drets del poble i per una llibertat d'expressió, que no admetia una política centralista ni autoritària.
Roger coneixia el català a la perfecció, a més de parlar-lo relativament bé. En Guifré li va ensenyar la llengua, quan el de Gràcia, només era un nen.
Per això, no li va costar gens integrar-se al principat, i comunicar-se amb la resta dels habitants d'aquest.
Però en Roger volia conèixer a més gent, explorar món i anar amb els seus amics, va anar a Tortosa.
No obstant això, de camí a la bella ciutat de l'Ebre, va fer escala a Lleida, i va decidir quedar-se alguns dies més. Allà va trobar-se amb gent realment desagradable, que tenia tendències politiques totalment oposades a les del seu partit, i per aquest simple fet, en Roger ja es va convertir per a elles en un enemic, en una persona odiada. Després d’uns quants mals entesos i manipulacions varies, van denunciar a en Roger per, simplement, defensar la seva postura.
Les dues acusadores, van tergiversar la realitat, van canviar les paraules de contexts i es van aprofitar de la inexperiència d’en Roger, car era encara un ignorant i no era pas coneixedor de la puteria i males intencions de la gent.
Una vegada a Tortosa, en Roger va muntar una taverna, una taverna on va conèixer l’Irial, persona amb la qual va començar una relació amoros i sentimental que, temps més tard, acabaria per convertir-se en una relació de inestabilitat i discussions.
En Roger, va decidir començar la seva carrera política, i ho va fer presentant-se en les eleccions comtals, amb la llista de La Menestralia.
Va Sortir triat, i com nou conseller, va haver d’anar a Barcelona, juntament amb l’Irial, per a poder treballar en les oficines de la Generalitat, i així poder complir amb els seus deures i responsabilitats.
El De Gràcia, es va presentar diverses vegades com conseller de la Generalitat, i en totes, va sortir triat, al costat d'altres companys menestrals, va ocupar els càrrecs de capità, i dues vegades jutge del Principat de Catalunya.
Es va casar amb l’Irial, la il•lustre Sorkunde Valls va oficiar la cerimònia, i en ella, van comparèixer molts dels seus estimats amics, que cap a molt temps que no havia vist.
Entre uns altres, en Guifré, el seu estimat i benvolgut “pare”.
El van nomenar diaca Barcelona, per a servir a Déu i per a guiar als fidels, ho va fer totalment de manera vocacional, ell sentia amor cap a Déu, creia amb Ell, és clar, i l’adorava per sobre de tot i de tothom.
Van passar els dies, les setmanes, els mesos, en Roger cada vegada tenia més feina, i més amor cap a Déu Totpoderós.
Al cap del temps, en Roger es va lliurar en cos i ànima ha Déu, cada vegada estava més segur que el seu objectiu i compromís, era predicar la paraula del senyor, i guiar als fidels pel bon camí.
Amb molta llàstima, i tristesa, Roger va deixar a la seva esposa, l’Irial, i va fer anul•lar el seu matrimoni, ja que no havia donat progenitors, al menys públicament, per a dedicar-se al màxim per a Déu nostre Senyor.
Roger es va lliurar en cos i ànima, predicava, resava i vetllava per la paraula del Senyor.
Es passava les nits estudiant i copiant llargs textos i pergamins, que el van ajudar a formar-se, tan espiritualment, com culturalment. Predicava a cada lloc on anava, portava sempre la paraula de Déu.
El de Gràcia era un amant de la justícia, i ho van nomenar tinent de policial de Barcelona, a més de jutge del comtat de Barcelona.
No obstant això, els problemes de Roger encara no havien acabat, l'Arquebisbe de la diòcesi de Tarragona, no volia nomenar-lo capellà, després de tot el que va fer, després del munt de coses que havia sacrificat per poder servir a Déu, va ser un cop molt dur per a ell.
En Roger va meditar molt sobre que fer, si anar-se a altra diòcesi perquè l’altre Bisbe el nomenés cura, o quedar-se a Barcelona, resignant i no fent el que ell veritablement volia fer.
Després de moltes hores meditant sobre el tema, en Roger va decidir anar-se’n a Lleida, lloc on podia ser cura (ja que el Bisbe, lògicament, no va tenir cap mena de problema a nomenar-lo sacerdot).
Va haver de destruir la seva carnisseria de Barcelona, i construir-ne una altre a Lleida, i vendre el camp d’hortalisses de Barcelona, i comprar altre a Lleida.
Però ho va fer amb gust, i per que volia, volia predicar la paraula del Senyor, indiferentment si perdia diners o no, per que els diners, no li donava la felicitat, ni li complaïa.
A causa de la seva enorme experiència com policia, el prefecte de mariscals, el va nomenar Tinent de Policia de Lleida, atorgant-li així, una gran responsabilitat que a partir d'ara, havia d'assumir en terres Lleidatanes.
Una vegada va acabar la seva tasca com jutge, i cansat ja d'exercir com a tal, va decidir deixar la política en el àmbit general, i es va presentar com alcalde de Lleida.
En Roger no va poder aconseguir guanyar les seves primeres eleccions, no obstant això va treure molt bons resultats un 45% dels vots, van estar molt igualats.
A les pròximes eleccions es va presentar i, aquesta vegada sí, va guanyar clarament, traient el 52% dels sufragis, i per poder dedicar-se al 100% a l’alcaldia, va dimitir com a tinent de policia de Lleida, juntament amb el seu equip de govern i unes ganes impressionants de treballar per el bé de Lleida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)